PER A QUÈ EL VOLEM, EL PÀRQUING?

En el solar que ocupaven els jardins de Roig Raventós al barri de les Tres Torres el Col·legi de Metges de Barcelona hi està construint un pàrquing subterrani de 5 plantes i més de 300 places. El fet ha merescut les crítiques dels veïns que, perplexos, han vist desaparèixer la majoria d’arbres que els acompanyaven des de feia mig segle per construir-hi un equipament que no necessiten ja que disposen d’un altre aparcament que mai no acaba d’omplir-se a 50 metres de distància. Les obres han estat encarregades per Immomèdic, una de les empreses del complex entramat Grup Med del Col·legi, i costaran uns 7,7 milions d’euros. Mentrestant, els col·legiats que ens hem assabentat del projecte ens preguntem “i per a què el volem, el pàrquing?”.

Per a molts professionals l’interès pel nostre Col·legi va durar el breu temps en que la curiositat del recent llicenciat trigava a esvair-se després de consultar els luxosos serveis que ens oferia la institució. La immobiliària que anunciava xalets d’alt standing, l’agència de valors o la societat de gestió del patrimoni no satisfeien les nostres necessitats de residents en precari, més aviat al contrari. Amb el anys, el nostre sou de treballadors del sistema sanitari català tampoc no ens ha convertit en clients potencials de les diverses empreses del Grup Med. Fins fa poc, la majoria de nosaltres ens limitàvem a pagar trimestralment la quota col·legial i el patronat d’orfes, sense altra reflexió que un “què hi farem, sempre ha estat així i la llei ens hi obliga”.

Però la crisi, el triomf de les polítiques de destrucció i desmantellament del sistema públic, la precarització de les condicions laborals del personal que hi treballa i la successió de notícies sobre escàndols de corrupció també han arribat al món sanitari. Els metges, com la resta de ciutadans, hem començat a dirigir una mirada crítica cap a les nostres institucions i a fer-nos tot un seguit de preguntes.

Què ens aporta el Col·legi? Què n’hauríem d’esperar? Si el Col·legi és la institució encarregada de defensar els interessos col·lectius de la professió i, alhora, vetllar pel dret de les persones a la protecció de la seva salut, ¿on és quan l’administració fa contractes vergonyosos als companys, imposa copagaments que limiten l’accés als medicaments o retalla en pro de l’eficiència sense comptar amb l’assessorament expert dels professionals?

A la Comunitat de Madrid, una exultant marea blanca ha arrossegat el Col·legi de Metges. Durant el conflicte generat per l’intent de privatitzar alguns hospitals i centres d’atenció primària per part de la Conselleria, el Col·legi ha estat al costat dels facultatius, defensant-los públicament quan ha estat necessari, encapçalant totes les iniciatives que els representaven, recollint propostes alternatives per la millora de l’eficiència del sistema i buscant espais de diàleg amb l’administració.

A Biscaia, el Col·legi, juntament amb altres organitzacions professionals,  s’ha sumat al rebuig del govern basc al decret llei aprovat per l’executiu central que exclou de l’assistència normalitzada a ciutadans en situació irregular.

En canvi, a Catalunya, ni el tancament de serveis d’urgències i quiròfans, ni l’acomiadament de personal, ni l’augment de les llistes d’espera, ni les veus de pacients i professionals que denunciaven el deteriorament accelerat del nostre sistema sanitari no han fet sortir el Col·legi de seu immobilisme. Més enllà d’algunes tímides declaracions en contra de l’empitjorament de les condicions laborals dels professionals sanitaris o a favor de l’assistència universal, el Col·legi de Metges de Barcelona ha mostrat una actitud passiva i connivent amb la política de retallades indiscriminades del Departament que contrasta amb el rebuig majoritari dels col·legiats. A diferència de Biscaia i Madrid, els interessos del nostre Col·legi no són els del col·lectiu de professionals ni els de la societat.

Però per què no ens representa, el Col·legi? La desafecció de la majoria de metges pel Col·legi s’ha traduït en una manca d’implicació en el funcionament de la institució, que de vegades s’ha servit de pràctiques poc transparents. Això, lluny de fer saltar les alarmes dels col·legiats i d’activar mecanismes de correcció, n'ha augmentat el desinterès i la resignació. Aquesta manca de transparència comença en el procés electoral. Tot i que gràcies a una elevada subvenció de la Unió Europea disposem dels mitjans tècnics per poder implementar la votació electrònica, molt més segura, senzilla i secreta, actualment seguim votant per correu. Amb aquest sistema es generalitza la pràctica poc democràtica d’alguns candidats que recullen els vots de companys i subordinats fent signar els sobres oberts per una certa candidatura de forma que el secret imposat pels estatuts es perd. Com a resultat, els càrrecs de govern pràcticament no es renoven i s’allunyen cada cop més de la realitat professional.

Si l’anhel de tota institució democràtica és comptar amb la participació dels seus membres, què fa el Col·legi per estimular-la? O dit d’una altra manera, si bona part dels col·legiats no veiem el Col·legi com un mitjà des del qual incidir en la societat i en el devenir de la nostra professió, per què hem de continuar formant-ne part? Existeix una directiva europea que promou la col·legiació voluntària de tots aquells professionals que treballen en institucions públiques. S’entén que l’Administració ja exerceix el necessari control deontològic i protegeix la societat de l’intrusisme professional. Però a Espanya durant l’any 2013 el Tribunal Constitucional, empès per les pressions d’un gremi més preocupat per la protecció de l’interès propi que per la llibertat de competència, ha declarat inconstitucionals i nul·les les lleis autònomiques d’Andalusia, Extremadura, Canàries i Cantàbria que durant una dècada havien eximit els metges del sistema públic de la col·legiació obligatòria. Però l’afiliació voluntària seria una oportunitat per reflexionar i millorar les prestacions d’un col·legi atent a les necessitats canviants de la professió i la societat. I probablement la majoria de metges veuríem amb uns altres ulls un col·legi transparent, útil i que fes de la formació, l’assessoria i la defensa de la professió els seus principals camps d’actuació.

La crisis actual no és només econòmica, sinó política. És una crisis de la democràcia que ha posat en evidència les institucions i la cultura cívica. Els professionals no som simples comerciants de coneixements ni tecnòcrates al servei de l’Estat, no només atenem persones sinó valors socials vulnerables. L’assistència sanitària es un dret fonamental. Per això els metges no podem continuar eludint el compromís de recuperar el control de les institucions que ens representen i fer sentir la nostra veu.

Núria Puigbó, Blanca de Gispert i Eva Segura, metgesses de família.